Les eleccions del 21 d’abril de 1907 van resultar en el que es considera la primera victòria electoral del catalanisme polític a nivell de país. Els resultats de la coalició anti-repressiva de la Solidaritat Catalana van ser aclaparadors, fins a un nivell que no s’havia vist ni tan sols en l’època amb major influència del caciquisme dels partits dinàstics.

La victòria va ser possible perquè Solidaritat Catalana va aconseguir eliminar la competència interna entre els partits que hi formaven part als districtes rurals i perquè a la ciutat de Barcelona es va fer apostar pel vot tàctic, que va ser plenament seguit pels votants, un cop ja havia sigut provat amb èxit un mes abans, a les eleccions provincials del març del mateix any.

El fet que el sistema electoral fos majoritari i no proporcional va facilitar la victòria, de la mateixa manera que havia perjudicat a algunes formacions fins llavors; però també converteix aquesta victòria en una d’irrepetible.

La dissolució de la coalició es va produir amb la mateixa facilitat amb la que es va crear. Les desavinences ideològiques entre els seus membres van facilitar que es perdés l’elecció parcial celebrada al juliol de 1908 a Barcelona i només obtinguessin un escó pels quatre vacants que hi havia, així com la pèrdua de la majoria de la Lliga a l’ajuntament a les dues eleccions municipals tingudes el 1909.

Tot i aquesta pèrdua, la victòria de Solidaritat Catalana el 1907 va ajudar a trencar el sistema caciquista a la majoria de districtes electorals i va permetre que la lluita en les eleccions futures fossin reals. Així mateix, aquestes eleccions van marcar un punt d’inflexió en el sistema de partits haguts a Catalunya durant els períodes democràtics posteriors, on els partits d’ideologia catalanista han sigut dominants en la política del país.

El sistema polític de la Restauració Borbònica va estar marcat pel torn pacífic pactat entre la Corona i els partits Liberals i Conservadors, que es van anar alternant al poder, a través d'un sistema fomentat pel poder dels caciquisme a nivell local.

Durant tota la legislatura governava en solitari el partit que hagués aconseguit la majoria parlamentària. Al cap d'uns quants anys al poder, i sovint amb l'excusa d'alguna polèmica, el rei o la reina regent substituia el president del Consell de ministres pel cap de l'oposició, que en no disposar de majoria parlamentària, dissolia el Congrés i convocava i guanyava les eleccions. Aquesta victòria era possible, en part, al pacte tornista, ja que el partit que li tocava perdre les eleccions rebutjava a presentar candidats a la majoria de districtes electorals.

Aquest sistema va perdurar fins al cop d'estat de Primo de Rivera el 1923, però a Catalunya es va aconseguir revertir el sistema caciquista durant la primera dècada del segle XX, gràcies a la presència del nacionalisme català i del republicanisme.

Els fets del ¡Cu-cut! i la creació de Solidaritat Catalana

El mes de novembre de 1905 es van celebrar eleccions municipals i a Barcelona va guanyar la Lliga Regionalista. El diari ¡Cu-cut! va publicar una vinyeta satírica sobre la celebració de la victòria, que no fou ben rebuda pels militars, que van assetjar i destrossar les redaccions d’aquest mateix diari, així com també la redacció de la Veu de Catalunya, la publicació de la Lliga Regionalista.

Aquesta acció va comptar amb el suport de bona part de l’Exèrcit. Alfons XIII va destituir el Govern d’Eugenio Montero Ríos, que tenia la intenció de castigar els assaltants, i va nomenar a Segismundo Moret com a president del Consell de Ministres. El 1906, el Comte de Romanones, ministre de Governació, va impulsar la Llei de Jurisdiccions, que obria la porta a la repressió d’aquells qui fessin ofenses a l’exèrcit, la bandera o la unitat d’Espanya.

A Catalunya, la seva aprovació va generar una cadena de reaccions en contra per part de l’espectre catalanista i autonomista, que comprenia des de part del moviment republicà fins als carlins ultraconservadors. Finalment formaren Solidaritat Catalana, en la qual s’hi va unir el sector nacionalista del republicanisme, que va trencar l’Unió Republicana, comandada per Alejandro Lerroux, que tenia un discurs nítidament espanyolista.

Dins del gran ventall de forces presents a Solidaritat, en destacava la Lliga Regionalista, Es va acordar un programa de mínims, a causa de les divergències polítiques, que estava centrat en la derogació de la Llei de Jurisdiccions i la lluita per Catalunya i contra el principal enemic, que era el lerrouxisme. De fet, el rerefons de la Lliga, que sabia que la coalició no acabaria durant gaire temps per la seva heterogeneïtat, era per una banda impulsar-se per tot el territori, i per altra banda, provocar una mena de revolució de la burgesia catalana a la política de Madrid, en certa manera.

La campanya electoral es va desenvolupar de manera normal pels termes estàndards de l’època, fins que els solidaris Nicolás Salmerón i Francesc Cambó van patir un atemptat a Hostafrancs, atribuït als lerrouxistes.

L'any 1871 es promulga una divisió del territori en districtes electorals de 40.000 habitants que escullen un sol diputat, que és el candidat més votat a les eleccions.

El 1878 una nova llei fusiona els districtes de les grans ciutats. D'aquesta manera, els 5 districtes de Barcelona passen a formar-ne un de sol, on s'escullen 5 diputats. El nombre augmenta a 7 l'any 1899, amb l'annexió dels pobles del Pla de Barcelona. Els districtes de Tarragona, Reus i Falset es fusionen, passant-ne a escollir 3.

En aquests districtes, cada votant disposa de més d'un vot, però aquest és inferior al nombre d'escons en joc. A Barcelona es poden votar a 5 candidats per 7 escons; i a Tarragona-Reus-Falset, 2 per 3. Actualment es fa servir per les eleccions del Senat, amb la proporció 3:4

Amb aquest sistema, tots els candidats del partit més votat normalment aconseguien l'acta —les majories. Els escons restants —les minories— normalment les guanyava la segona opció política.

Hi havia una altra opció molt arriscada: anar a pel copo o copar. Consistia en aconseguir tots els escons: els de la majoria i els de la minoria. Per aconseguir-ho, calia tenir la certesa que es tenia molt d'avantatge respecte la segona opció política i que hi hauria d'haver vot tàctic.

A les eleccions de 1907, la Solidaritat va anar a pel copo a Barcelona i a Tarragona-Reus-Falset.

La candidatura solidària va presentar candidats a tots els districtes, excepte a Sort i a Roquetes. A Barcelona van decidir anar al copo. A Tarragona-Reus-Falset no ho van fer explícitament, però els dos altres candidats republicans no-lerrouxistes van acabar donant suport a Solidaritat Catalana, de manera que a la pràctica s’obria l’opció de copar.

Els lerrouxistes van presentar candidatura a Figueres, la Bisbal, Vic, Tarragona-Reus-Falset, el Vendrell, Tortosa, Roquetes i a la majoria de districtes de les rodalies de Barcelona. A Barcelona també s’hi van presentar, i ho van fer per les majories –és a dir: presentant 5 candidats.

Per la seva banda, els monàrquics van desistir la idea de presentar-se per Barcelona, ja que des de feia anys la lluita s’havia centrat entre regionalistes i republicans, i més aferrissadament en aquestes eleccions. Finalment només es van presentar als districtes rurals.

Dels 36 districtes de Catalunya, en 7 només s’hi va presentar un sol candidat, que en tots els casos va ser solidari (Castellterçol, Servera, Girona, Mataró, Sabadell, Vilademuls i Vilafranca). Destaca que a Vilademuls, que va ser un districte creat com a resultat del gerrymanering monàrquic només s’hi presentés un candidat solidari.

A la resta de districtes, hi va haver lluita entre dos o més candidats de diferents ideologies, exceptuant a Sort on els dos candidats eren monàrquics (un de conservador i un de liberal). A Roquetes, Tortosa, el Vendrell i Vic la lluita va ser entre tres candidats.

La Solidaritat Catalana triomfa a les eleccions obtenint 40 dels 44 escons. Un èxit rotund, tenint en compte que van presentar 42 candidats —només van pedre l'elecció a Tortosa i a Torroella de Montgrí.

Els contrincants anti-solidaris només aconsegueixen 4 diputats, que són per a candidats dels partits dinàstics. En dos d'aquests escons —Sort i Roquetes—, els solidaris no van presentar-hi candidatura.

Els resultats són desastrosos pels candidats lerrouxistes, ja que no aconsegueixen cap acta.